Discurs de Miquel Ensenyat a l’acte de la Diada de Mallorca

Discurs sencer del president del Consell de Mallorca a l’acte de la Diada de l’illa, celebrat el 29 de desembre al Teatre Principal de Ciutat

Enguany, a ningú no se li escapa, no és una Diada més. És la primera que se celebra, de forma oficial, el 31 de desembre. No vull recuperar el debat sobre la conveniència de canviar o no la data; ja hi va haver una comissió que ho va analitzar i on cadascú va poder aportar el seu punt de vista, tots ells molt respectables.
D’allò que m’agradaria parlar és de la raó principal que ens va dur a plantejar-nos la decisió. I és una pregunta que crec que hem de fer-nos col·lectivament, perquè de les respostes que n’obtinguem segurament en podrem treure molt de profit col·lectiu.

Per què serveix una diada?

Crec que podríem convenir que una diada és una jornada en què un poble s’autocelebra, reivindica i fa gala d’allò que el caracteritza i reflexiona sobre el seu futur col·lectiu.
Això ens duu a una altra pregunta:

Quin és el nostre poble? Què ens caracteritza? Dit més planament: qui som, d’on venim i a on anam? Què celebram avui?
Aquesta pregunta «què som els mallorquins?» pot parèixer una simplesa, però si gratam una mica veurem que és més escaient que mai, en un món globalitzat que ha fet les identitats més riques però també més complexes.
Podríem dir que els mallorquins i les mallorquines som aquells que vivim a Mallorca. I és ver. Aquest és el nucli a partir del qual hem de partir, i ens ho facilita el fet de ser una realitat insular, un territori definidíssim.
És un motiu d’orgull que això sigui un element extensament acceptat. Perquè a Mallorca hem estat, som i serem terra oberta, d’acollida, on la pertinença no és ni pot ser definida pel lloc de naixement, el color de la pell o les creences religioses, per posar alguns exemples.
Convendran amb mi que això, en una Europa recorreguda pel fantasma de l’extrema dreta xenòfoba, és un tret a recalcar i del qual enorgullir-se’n. Ara i aquí cal repetir-ho: hem acollit i volem acollir, com hem demanat ser acollits quan ho hem necessitat.
Però també hi ha mallorquins i mallorquines que no viuen entre nosaltres, i que malgrat tot se segueixen sentint lligats a la nostra comunitat; estic parlant de gent que va ha-ver d’emigrar per raons laborals, acadèmics o personals, i fins i tot dels seus descendents.
Per tant, ens defineix qualque cosa més que viure a Mallorca: la voluntat de ser mallorquins i mallorquines.
Som un col·lectiu d’adhesió lliure, com haurien de ser tots els col·lectius del món, per-què sense llibertat què pot valer la pena? No creim en les imposicions, ni tampoc en les exclusivitats: sentir-se mallorquí és compatible amb qualsevol altra identitat, o fins i tot amb més d’una identitat. Som qui som, però som més que allò que som.
Per això aquesta Diada volem que sigui la de tots els mallorquins, hagin nascut on ha-gin nascut, parlin la llengua que parlin, pensin com pensin. I que entre tots ens plantegem què volem ser en el futur.

Volem ser un país orgullós de la nostra llengua, la nostra màxima aportació col·lectiva a la humanitat. La seva plena normalització, condició indispensable per a la seva continuïtat en les generacions futures, és una fita que hem d’assumir, que hem d’allunyar de debats partidistes que ens empobreixen.

Volem que es pugui viure plenament en ca-talà en una societat orgullosament multilingüe. Cap altra llengua s’ha de veure amenaçada per aquesta voluntat, perquè no resta sinó suma.

Volem ser un poble que mostri orgullosa-ment la seva cultura, el seu llegat acumulat -des de Ramon Llull a Blai Bonet, d’Anselm Turmeda a Maria Antònia Salvà- i també de les promeses de present i futur que tenim, de les quals aquesta gala en vol ser un petit mostrador i per als quals les institucions hem de ser un suport garantit. I el mateix amb tot el nostre riquíssim patrimoni.

També som una terra d’excel·lència en molts temes, com l’esportiu. Aquest petit país nostre ha donat figures principals a ni-vell mundial en diverses disciplines, i per això cal donar suport des d’abaix, des dels inicis.

Volem conservar el nostre territori. En un equilibri que sempre ha estat difícil, les proteccions aconseguides són moltes, i segurament són moltes les que s’han d’atènyer. El nostre model econòmic ha de seguir generant riquesa, però aquesta ha de ser compatible amb una sostenibilitat ambiental i també social, i això passa per una riquesa molt més compartida. Ho hem de fer entendre a tothom: sense justícia social el model no funciona, està distorsionat; les dades macroeconòmiques, si no van acompanyades d’un augment del benestar ciutadà, no ens serveixen.

Per això volem una administració forta, capaç de regular l’economia, dotar la ciutadania de drets i serveis i redistribuir la riquesa.

Volem uns serveis públics excel·lents. Crec que des d’aquí i com a president i en nom de tot el govern del Consell he d’agrair la tasca de tots els treballadors públics, i rei-vindicar-ne els drets i les condicions davant els atacs que han rebut des del model neoliberal imperant. I permetin-me que avui més que mai expressi el meu suport i admiració, encara que no siguin treballadors d’aquesta casa, a mestres, professors i professores de Mallorca. El seu paper en la construcció d’una societat cohesionada, on els que vivim junts creixem junts i no som separats per origen o llengua.

Volem una Mallorca igualitària, on els homes i dones tenguin els mateixos drets i oportunitats. Som un dels territoris on la xacra de la violència masclista té més incidència, i per això els ingents esforços realitzats s’han de veure incrementats. I és un deure de totes i de tots.

Volem una democràcia avançada, unes institucions transparents, allunyades de la corrupció que massa vegades ha assolat aquesta terra. Hem de recuperar la confiança de la gent, dir-los i sobretot demostrar-los que els servidors públics som gent honesta que treballam pels ciutadans i les ciutadanes, que sobreposam -i ahir en tengué-rem un altre exemple- els interessos públics als privats. Una democràcia on els drets de totes i tots s’han de veure respectats. Recordem que fórem capdavanters en l’aprovació de les parelles de fet entre persones del mateix sexe. Massa humils, ens han fet creure que no som dignes de proeses, quan en realitat n’hem protagonitzades moltes.

Volem un poble orgullós de la seva memòria històrica, que s’arrelen a les lluites dels agermanats i a les fosses que ara, molt dignament, s’estan obrint. I en aquesta memòria cal remarcar el sentit d’aquesta Diada: el 31 de desembre no celebram la imposició d’una cultura sobre una altra. Aquest fet es va produir, i no l’hem d’amagar sinó ser-ne molt conscients: el nostre passat té molts moments de glòria, però també té moments foscos dels quals n’hem d’obtenir un aprenentatge de futur.

No, el 31 de desembre celebram el naixement d’un poble que, amb els evidents canvis produïts pel temps i amb les aportacions de la gent d’altres indrets que ha vengut a enriquir-nos, és el que avui coneixem com a poble de Mallorca. Un poble que malgrat els atacs soferts durant segles, perviu. Un poble que és autoconscient i orgullós de ser qui és i que duu per bandera la pau, la multiculturalitat i el progrés.

Jo crec que en aquestes voluntats, cadascú per camins diferents, poden ser compartits; han de ser compartits. I el Consell de Mallorca hi té, en totes aquestes voluntats, un paper molt destacat.

Perquè som la institució d’autogovern més propera i arrelada, la que respon més a la realitat històrica i social de l’illa. No em cans de recordar que, a més, som la institució pròpia per antonomàsia, anterior a la Constitució i a l’Estatut.

Defensam el Consell no perquè ara ens toqui, perquè ara hi siguem, sinó perquè és una figura indispensable en l’engranatge institucional de les Illes Balears. Cada illa, cada poble insular, s’ha de regir segons la seva realitat, la seva idiosincràcia, les seves necessitats, que són diferents.

Aquí cal reconèixer el tarannà de l’actual Govern de les Illes Balears, que ha estat i és sensible a la importància dels consells, tant pel que fa al seu finançament com a l’augment de competències, d’acord amb el que diu el nostre Estatut. És d’agrair i ho vull agrair, sense que això vulgui dir que deixarem de ser reivindicatius.

A més el Govern té un paper també fona-mental. Em faig meva una expressió que definia les Illes Balears com una comunitat d’interessos, en què cada illa s’autogoverna però estan unides per allò que cal.

Aquí no puc deixar de fer referència a la imprescindible millora del finançament autonòmic i a les compensacions de la insularitat, un tema imperdonablement postposat per l’Estat i que ens condemna, als mallorquins i a les mallorquines, però també als germans de Menorca, Eivissa i Formentera, a ser ciutadans de segona.

I creguin-me que no m’agrada haver-ho de repetir un altre any. M’agradaria poder dir que ja està solucionat. Però no és així, i seria una irresponsabilitat no fer incidència a un dels problemes més greus que té aquesta terra.

La presidenta Armengol sap que em té al seu costat per a reivindicar, i crec que ja cal fer-ho amb la màxima contundència, el finançament just que els mallorquins i les mallorquines es mereixen. No volem ni tampoc podem esperar pus. Cal que l’acord que tenim aquí, que és unànime entre par-tits i societat civil, es transformi en una força visible. Un poble unit és invencible.

I també vull aprofitar, en nom de tots els batles i batlesses de Mallorca, de tots els partits, per demanar un tracte just per als ajuntaments, sobre els quals s’ha carregat el dèficit estatal malgrat ser unes institucions molt sanejades, impedint que puguin ni gastar els doblers que tenen al banc i puguin oferir als ciutadans tots els serveis que volen i poden. És una vergonya, i a la lluita per un millor finançament autonòmic i insular cal afegir-li el local.

Permetin-me acabar amb un vers de Josep Maria Llompart, de qui el 2018 celebram l’Any. És un vers senzill, però que diu molt. Diu el missatge per tot un poble que just el poeta pot resoldre en quatre paraules. És el vers final del poema "Pluja" i diu

No et detures. Camines.

Així és Mallorca. No es detura. Camina, en un camí que va començar fa molts segles i que ha de durar molts segles. I no es detura perquè se sap nau marinera.

Perquè la utopia, com diu Eduardo Galeano, serveix per avançar mentre es persegueix. Avancem, idò, cap a la nostra utopia que no és ni pot ser altra que Mallorca.